Dies d’aturar-s’hi

13002478_10153358327901856_2054544345389922359_oCaminava cap a l’estació quan vaig sentir la música. A mà esquerra hi havia un ateneu que em recordava a la meva infantesa a les Corts, quan jugàvem a fer sorra fina i els avis berenaven al bar de les rajoles fetes de taulell d’escacs. Em va semblar com si només jo pogués sentir la música perquè la gent entrava i sortia de l’estació: rebufs de final de setmana, monòlegs de mòbil, crits orfes cap a nens massa inquiets. El pati de l’ateneu quedava encerclat per una tanca amb posts discontinus i per les escletxes es podia veure una rotllana de persones ballant. Ja més a prop, vaig descobrir que tot eren dones, a excepció d’un home llargarut i esprimatxat. Tenien vora els cinquanta anys, vestien colors vius, algun fulard estrident voleiava amb les danses i els cabells blancs quedaven dissimulats per uns turbants que els donaven un aire molt graciós. De gran volia ser així.

Amunt del carrer, per fi la tanca desapareixia i el pati quedava al descobert, just davant de la porta de l’estació on només tres o quatre persones s’havien aturat a descobrir l’origen de la música i del ball. Ja és divendres, però la setmana se’ns ha menjat i encara hi ha gent que creu que no és moment d’aturar-s’hi.

Foto: Manuel Céspedes, Barnes station.

 

Anuncis

Hivernar

Hibernation

Autor: C_MC_FL “Hibernation”

Anaïs Nin, en les primeres pàgines del seu diari, parla de la hivernació inconscient, de l’absència de plaer com a malaltia innòcua.  “Trabajan en oficinas. Tienen coche. Salen al campo con su familia. Educan a sus hijos. Hasta que llega una brusca conmoción. Una persona, un libro, una canción… y los despierta, salvándoles de la muerte. Algunos se quedan dormidos para siempre. Son como el que se durmió tendido en la nieve y nunca más despertó.” M’ha fet pensar en l’arribada de la meva neboda que ara és el centre de totes les nostres atencions i dels meus experiments casolans de gènere. La mare creia que això seria, per fi, el que em faria desitjar un fill. No entenc aquesta alegria viscuda a base de reflexos. Els reflexos confirmen que quelcom existeix, però també poden deformar-ne l’existència.

La veritat és que jo no m’he oposat mai a la idea de tenir fills i tal com m’ho havien explicat esperava que passats els 30, algun dia el desvetllament d’un instint o d’un sentiment desconegut fins aleshores m’envairia de tal manera que, al final, tenir fills em resultaria irrenunciable. No ha passat absolutament res. El meu cos no s’ha sentit apel·lat per cap tipus de senyal.

En llegir aquestes línies d’Anaïs Nin, però, em demano si no he anat conformant aquesta convicció com una última voluntat de resistència o evasió al que a una sembla que li tingui preparat el destí. Com si al llarg del temps m’hagués estat preparant per evitar el que semblaria inevitable. La resistència, doncs, ha anat alimentant el desig de viure al marge de la hivernació insconcient, com descriu Nin i ha consistit, també, a anar cultivant la possibilitat que les commocions contínues siguin el centre de la meva vida. Al seu torn, doncs, m’he acomodat en la incertesa i en el canvi. M’agrada pensar que és el que m’ha fet sentir relativament lliure davant de les coses pensades per a constrènyer-me. No sóc més o menys feliç que qualsevol altre. De fet, les hivernacions conscients, de tant en tant, són prou agradables. El que vull dir és que, a grans trets, he trobat el camí per viure la vida com vull.  Caminar com els altres per arribar a un lloc que esperes diferent és una idiotesa, a part d’una pèrdua de temps. Encara que, certament, calgui temps per a arribar a aquesta conclusió.