Risc

 “Tinker, tailor, soldier, spy”
Començar a escriure a la matinada comporta un risc. Però al capdavall aquest fet només es revela com a tal quan passa el temps. Qui sap si quan acabi, hagi valgut la pena.
L’espectacle sonor dels meus talons de tornada a casa m’ha recordat el meu fanatisme per les pel·lícules d’espies.  Una de les coses que més m’abstreuen del gènere és la perfecció de les sabates dels protagonistes. El moviment sobre el paviment pot explicar un assassinat, sense paraules. Aquesta nit, quan el carrer era tan desert que podia escoltar els meus pensaments, el so m’ha trobat a mi i he somrigut pensant quina mena d’espia podria ser jo. No tinc clar que l’ofici m’agradés, però anava pensant que m’agradaria, almenys, posar en pràctica un sistema complet de minúsculs gestos indesxifrables que  compartits, fessin capgirar una aparent realitat en calma.
Anuncis

qualsevol refugi



LONDRES 1967
Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament, 
entre glop i glop de tea, “dear friend”, 
i et duria a la riba del Thames i t’explicaria la Tower  
i més crims que no s’hi van cometre. 
També t’agafaria de la mà i en el reading-room del British 
t’ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres, 
que expliqui l’enveja del nostre poble. Veuries 
homes plens de saviesa orfes de la pretensió 
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis, 
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta, 
que vols dir el que veus, el que desitges 
i els límits atrofiats de les persones i de les coses. 
Però tot d’una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery 
explicant història d’Espanya davant d’una tela d’en Tàpìes. 
Contaries a aquell anglès tan anglès 
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra 
i que no vol parlar i que no vol pensar 
i que només sense paraules comprèn les ganes 
d’estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat 
i veuries l’efígie barbada, parlaries amb la gent d’allí on fos, 
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane 
i t’adonaries que ser pobre és trist arreu. 
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte. 
Però et sentiries tan lliure i feliç 
que no cobejaries cap deler de retorn, 
si no t’esperessin els amics i les ratlles que volies estripar 
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent. 
El metro estarà mig solitari i els carrers 
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats. 
En alguns d’ells potser una mà criminal 
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure. 
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert. 
Marta Pessarrodona. 

Qualsevol refugi sempre és Londres. Aquestes vacances, també.

Resistència

No és cap mentida si dic que hi ha poca poca poesia que em commogui. Ho dic amb tristesa, perquè és un llenguatge que no sé per què se m’ha resistit al llarg del temps. Només algun poema aquí i allà, de manera fragmentada, ha assolit estendre’m la mà, però de vegades ni tan sols recordo els seus noms.  Envejo aquells que enmig d’una conversa poden manifestar el gust per una obra sencera d’aquest i d’aquella altra. És clar que et queda el consol de dir-te que la literatura no viu de ser comentada però t’agradaria ser com ells, aquests que assenyalen un país i et poden dir tres o quatre poetes o poetesses. Quins genis! Què he estat fent jo, tot aquest temps? Merda. Aleshores vaig i em compro un recull de poesia universal i ho provo, i ho intento, però a la tercera pàgina, no puc. I penso que si aquests genis han anat trobant atzarosament la poesia que els agrada és que deuen ser refotudament bons.  Boníssims.
Caldrà com diuen alguns,  “embrutar-se les sabates amb el fang assaonador de la interpretació”.

Siento que voy alejándome

Siento que voy alejándome, que voy saliéndome poco a poco de esta realidad de las mañanas y las tardes y voy entrando a un mundo que estoy construyéndome con mis deseos y mis ansiedades y todas las cosas reprimidas que empiezan a querer salírseme y que me empujan, casi sin darme cuenta,
en la incertidumbre, allí donde deberé quedarme sola, donde me da miedo ir, porque sé que tendré que asumir toda la responsabilidad del haberme dado cuenta del saber que no todo es aire y agua y pan y leche y que hay algo más que nos rodea, que está en la atmósfera, que nos persigue y espera para envolvernos en esa belleza dolorosa que quisiéramos compartir y acercarla a los demás pero que, al contrario, nos aleja, nos hace sentirnos irreales, diferentes, como que acabáramos de nacer a un mundo que no conocimos hasta entonces o como que hubiésemos llegado de la estrella más cercana o de la más lejana y estamos abiertos totalmente a las hojas, al ruido, sintiendo derramarse la vida, sintiendo que nos acercamos a ésa, la verdadera realidad, aunque todos crean lo contrario y nosotros no podamos explicárselo.

Gioconda Belli/Foto: Eugenio Recuenco

Tashkent

Es viernes y escribes Eli. Ya nadie lo hace porque cuando volví a Barcelona me sentía extraña presentándome así. Luego quedó sólo para tí, y para esa casa inglesa que compartíamos con tanta gente.
Nunca entendimos porque la fiesta acababa a las 3 de la mañana, ¿recuerdas? Alguien subía y decía que bajáramos la música hasta que un día dijiste “we love each other and wanna dance”. El tipo se quedó blanco y yo me eché a reír con fuerza. Debió pensar que éramos españoles, porque esa excusa servía para todo, y se fue.
Me has pedido que escriba en español pero va a ser más fácil que sigas descifrando el catalán, aunque las cartas te las escriba para que las entiendas. Seguiré escribiéndote si sigues  invitándome, quién sabe si lo logro, a llegar a Uzbekistán. Por lo pronto, tendré que situarlo en el mapa y acompañarte en esos paseos virtuales por Tashkent.