Ara que feu 30 anys

No se m’havia acudit mai que acabaria fent de mestra perquè sempre havia volgut fer de periodista. Corresponsal de guerra, havia arribat a dir en alguna ocasió! El cas és que després de quatre anys a l’institut, vaig acabar fent Filologia Catalana, una carrera amb gairebé tant de risc com ser en una trinxera exercint el periodisme. Uns estudis que no van comptar amb gaire d’entusiasme per part dels pares que haurien volgut per a mi una carrera “de profit”. Al final se’m revela que sense els estudis de llengua i literatura catalanes no em podria explicar qui sóc ni on sóc ara.

11243915_656659521101127_1638206510800020979_o 

Va ser una decisió presa gràcies a professors com l’Anton Carbonell, la Mercè Sanuy, la Remei Ventura o en Josep-Lluís Badal que ens van ensenyar a somiar i a creure en nosaltres mitjançant la literatura. Recordo que aquest darrer ens deia que havíem de guixar, tant com poguéssim, els llibres que llegíem i que sacralitzar-los era una bajanada. Vam aprendre, doncs, que els llibres eren manuals de vida i que com deia Montserrat Roig: la literatura es fa amb mentides que després esdevenen veritats. (No sé com quedarà això, ara, amb tanta fal·lera informàtica).

L’institut va ser l’espai que va quedar entre la infància i l’adultesa i jo me’l vaig prendre com una aventura; una possibilitat de construir una nova identitat, de conèixer nous companys i d’allunyar-me de casa, que era a tocar de l’escola on havia anat sempre. Recordo encara la sorpresa que suposà que, de cop i volta, el món et comencés a tractar com si fossis una mica adulta i et fes preguntes per a les que no tenies gaires respostes. L’institut proveïa respostes o generava nous interrogants: penso en les classes de Filosofia d’en Fortunato on vaig descobrir l’estreta relació entre llengua i pensament. Amb les classes d’Història amb en Parra, la Lídia Tuà o en Campos vaig tenir la sensació que passat i present es lligaven amb les seves sessions i que el futur era una assignatura pendent per a nosaltres.

Quan vaig arribar a l’institut jo era la segona generació de l’ESO i el professorat ballava a un ritme estrany. A casa, mirava els llibres de la meva germana, set anys més gran que jo, i sentia que eren ja d’una altra època: no sabria dir què va sacrificar l’ESO, però diria que al final tot el que vaig aprendre ho vaig fer del professorat i no d’un sistema educatiu en trànsit. A tots vosaltres, gràcies per tot el temps i exigència dedicats i enhorabona per aquest 30è aniversari!

Anuncis