Show, don’t tell

        

Fa uns dies vaig descobrir per què m’agraden tant els escriptors que m’agraden tant.

(Això de tenir llistats els escriptors que t’agraden és necessari perquè no saps quan algú pot demanar-t’ho. En el meu cas, és d’aquelles preguntes que no puc respondre si no conec bé l’interlocutor perquè ha de ser un diàleg de confiança i no de pedanteria. Però hi ha gent que ho combina tot. I se’n surt.)

Es veu que alguns d’aquests escriptors que sempre tinc a punt  han seguit una tècnica basada en el “Show, don’t tell it” que consisteix a no regalar-nos res mitjançant la subjectivitat, sinó simplement a mostrar el que hi ha. I es veu que hi ha escoles de literatura que t’ensenyen a fer-ho. No sé pas on deuen ser aquestes escoles, però algun dia m’agradaria anar-hi. Ha de ser molt lluny d’aquí. Això segur.

Això del “Show, don’t tell it”, podria ser gairebé una filosofia de vida. De fet, penso que ens hauríem de posar d’acord i fer una campanya per posar-la al nivell del carpe diem aquest que sona tant. Això, com a mínim.

Dara Scully

 환영
(benvingut)
Un coreà llegeix el meu bloc. He pensat que no sigui algú del sistema perquè coincideix que cada vegada que escric, l’estadística el posa davant del meu ordinador. Segurament és així, perquè no he arribat a entendre quin interès deu tenir un coreà en el que escric. Per molta imaginació que hi posi.
Un cop ja he bandejat la idea que el conegui, fent les respectives trucades als amics que viuen a l’estranger, la fantasia m’ha ajudat a posar-li nom i a definir l’espai on seu, on beu Soju i fa grans esforços per entendre el català. Potser avui quan ho llegeixi, somriu reconeixent una paraula amiga. Demà és Sant Jordi i segur que s’enfada quan sàpiga que els dracs europeus són malèvols, mentre que a casa seva  aquesta barreja de terra, mar i aire és motiu de reverència. 

El vampir de Düsseldorf

Sense música i amb aquella exageració heretada del cinema mut. Fritz Lang i la seva pel·lícula M, el vampir d Düsseldorf. No sé si em puc atrevir a dir que em sembla un film a mida d’una gran obra literària i també d’una crítica social elegant. 
La història gira al voltant del xiulet de l’assassí de les nenes de Düsseldorf, tot i que dels assassinats només en coneguem la pilota perduda, el globus que queda atrapat a les torres d’electricitat, els articles a premsa. 
Em quedo amb dos gestos redemptors i oposats entre si. La mà a l’espatlla que posa el vagabund cec sobre  l’assassí i que fa que desenvolupi un gran discurs sobre el mal i la mateixa mà que fa que la policia el salvi d’un judici popular. Però sobretot, la pregunta final de la mare plorosa:
-De què serveix això si no és per posar més vigilància sobre els nens?
Una pregunta que apunta que cap dels dos gestos és redemptor del col·lectiu i que té sentit si pensem que dins de l’obra al final el crim és el menys important. Crec que Lang parla d’una culpa que no demostra res en ser jutjada, si no és per constatar que sobre nosaltres recau un pes més d’injustícia no resolta que es troba al final de la canonada.