Pizza

compartir.jpg

Luis García Montero i Joan Margarit omplen la sala de la Casa del Llibre. He convençut un amic perquè m’hi acompanyi, però rondina. Què hi faig jo, en un recital de poemes. T’entenc, a mi no m’agradava la poesia fins que vaig topar amb els versos de Margarit. Però després per sopar menjarem pizza, si vols. Somriu.

La sala ha quedat petita i arrepleguem dues cadires del fons. L’hora es fa curta i aplaudeix molt al final. Ha passat molt ràpid. Veus? M’ha agradat Montero: “admitir que el infierno son los otros es admitir que el infierno está dentro de uno.” Crec que sé què ha volgut dir.

Arriben les eleccions, però la poesia va omplir la Casa del Llibre.

Dies després retrobo una amiga que feia temps que no veia. Ja soc capaç de no mirar el mòbil durant tot un sopar. Diu que la vida està feta per estar sols, que seria ideal viure en parella en pisos separats. La idea m’agrada, però crec que ho diu perquè està enfadada amb el nòvio. Cada vegada es fa menys necessari compartir el que ens passa amb la gent per ser feliç. Em faig gran. Ella riu; jo, també. Però fa por, perquè jo, per bé o per malament, ho penso i no estic enfadada amb ningú.

Imatge: Ana Belén Ramón

Anuncis