pauline chiziane

Foto: Imatges de “Veus des de Moçambic
Cada dia és una història. Una silueta es dibuixa en la foscor, marcida, cansada, més negra que el carbó. Fa olor de terra, de foc, la gola de Minosse s’asseca, escombra amb branques les branques. Sense voler alça pols i el marit s’enfurisma. La novena dona de Sianga, és la cabra més lletja que he tingut mai.
Vientos del apocalipsis, grandíssima obra de l’escriptora i activista Pauline Chiziane per descobrir com estem de limitades les persones pel nostre context. Aquí no hi ha Nord i Sud. Només la incertesa de qui és l’atacant, quin és el veritable objectiu de la cooperació, i si són en definitiva el mateix, o inclús pitjor.
Només sé que si la llegiu tindreu sorra entre les dents durant molts dies i afinareu els sentits a partir d’aquest moment. Llegiu-la i sabreu a què em refereixo.

Anuncis

clor

A una nena tan petita no l’haurien de deixar sola si no sap nedar. Vaig mirant-la mentre endreço la tovallola.
A certa edat és difícil d’esbrinar quina és l’edat d’un infant. També deu passar amb la vellesa.
Baixa les escales a poc a poc, l’aigua li arriba als genolls, somriu i fa la primera immersió. És molt breu, jo l’espero, ella surt quan encara té un tel d’aigua a la retina i torna a somriure amb una facció forçada perquè el sol li ve de cara. Repeteix l’exercici i no sé com hem establert un diàleg estrany que no sé com donar per acabat. Estem soles però ningú no diu res. Surt i corre per la passarel·la, fa un salt no gaire llunyà per on no cobreix, no ha calculat bé i l’aigua xipolleja amb les seves braçades nervioses fins que arriba i sospira. 
– I tu, per què no et banyes?
El desafiament és tan insolent que em fa sentir ridícula.

En la tercera ciutat dels signes que descriu Italo Calvino diu que cada persona tenim en ment moltes ciutats fetes només d’aparences, amb figures i formes, i que són les ciutats particulars aquelles que s’encarreguen d’ampliar i definir aquesta imatge. No és casual, doncs, que en aquesta illa marcada pel rastre dels nostres avantpassats, tingui la impressió de retrobar racons, més que no pas de descobrir-los.
Tinc temps per llegir i reprenc una de les meves aficions preferides; observar les coses fins que deixin de ser allò que veritablement són.

No t’ho creus ni tu

 Claire Roquigny

Escriuen al diari que no ens agrada que “L’hora del lector” acabi. I és veritat. No és una bona notícia. De tant en tant, m’havia permès de veure la meva professora d’universitat preferida, la Maria Campillo, en un registre que intuïa gens còmode per a ella, però se’n sortia, i molt bé. Perquè amb la passió es va a tot arreu.
I per això en concret i per altres coses en general, estic una mica trista.Sobretot perquè l’autor de l’article apunta algunes coses amb què em sento força identificada; parlar de llibres, d’art i teatre no és un exercici elitista. Ho serà, en tot cas, si deixem de visibilitzar certs debats a espais públics i si juguem al mercadeig i a la rendibilització de la cultura, on ,evidentment, no entra tothom. 
Som un país d’aparença, escric resignada. Fa pocs dies el senyor Mas deia que volia internacionalitzar la cultura. A veure si així els altres entenen el seu valor i ens l’expliquen, perquè a Catalunya es veu que no ens el creiem ni nosaltres.

cargolines

Sempre m’ha sorprès la capacitat d’alguns a l’hora de salvar l’ànima de persones desconegudes i de desatendre les persones més properes al mateix temps. Qui sap si aquest gest evidencia l’intent de salvar-se tan sols a un mateix. El cas és que durant una època, prou breu per no ser un hàbit, jo vaig ser així. 
Un gran amic va dir-me que m’envoltés de gent estimada a tothora, aquells que abaixen la finestra perquè treguis el braç i la mà balli al ritme de la teva cançó preferida.  M’agrada saber que el temps passa i que podem seguir trobant-nos amb les mateixes complicitats. Si algun dia perdem la capacitat d’explicar els nostres projectes sense un somriure és perquè hauran deixat de tenir sentit. Per molt interessant i necessaris que ens semblin.