Me refiero a los Játac

Carlos Peramo deixa als disset anys l’escola per dedicar-se a coses millors. És mosso de magatzem, transportista i paleta. I llegeix. L’home que et podia haver canviat la roda del cotxe ha escrit unes quantes novel·les, inadvertides per segons quina crítica. És clar, perquè l’artesà no fa llibres com xurros. 
Me refiero a los Játac és el llibre que llegeixo ara, sobre la crueltat de la infància encarnada en cinc personatges, els Játac, de la classe mitjana d’un barri de Barcelona .
Amb  paciència i complexitat diuen que Peramo busca un lector actiu. Amb el cor ben obert, doncs.
De moment coincidim en una cosa; la bona literatura no ha d’estar només ben escrita, ha d’estar escrita amb les tripes.
Anuncis

guanyar

Avui aparent i tensa normalitat. Un que busca els ulls de l’altre amb l’afany de trobar la complicitat de la victòria o la derrota. Avui silencis sostinguts.
Què vol dir guanyar?
Tinc la percepció que tot i alguns somriures avui la gent no és del tot feliç. El vostre carrer parla amb missatges triomfalistes? Qui sap, potser la desconfiança que dipositem en els altres és la renúncia que hem fet a nosaltres mateixos també. Nosaltres, som nosaltres els líders del que volem? Comencem per aquí. Guanyen els que no es queden a casa. I no parlo d’ahir. Que el canvi que vull es treballa cada dia.

kramer contra kramer

La vida cabe en un dibujo, Antonio Mingote

Hi havia un home a una ciutat del Vallès, fill de burgesos, educat en l’opulència a casa i en el catolicisme a l’escola. A la universitat va fer Dret, contra tot pronòstic, i després va passar a ser advocat laborista. Va protagonitzar un argument de pel·lícula quan va guanyar el seu pare en un pleit, on treballadors acomiadats irregularment pel seu progenitor van haver de ser imdemnitzats. Aquest home que convivia amb la família, va renunciar finalment  a tot, i va traslladar-se a una comuna de la ciutat, a la plaça Filipines. I amb el pas dels anys va ser alcalde. Una carrera culminada després de tanta renúncia, ja em direu si això no és una paradoxa.

Qui sap si no cedir a la corrupció també sigui en aquest bàndol. Que quan un ha nascut i viscut en l’opulència, avesat al luxe, molts diners deixen d’impressionar-lo. I aleshores es comença a viure.

p.d: Gràcies, Josep, novament.

més apostes i menys cuscús

                                                                             foto
No sé què ho fa que d’un temps ençà començo a viure amb dramatisme les injustícies.El meu pare diu que no entén per què estic tan apassionada amb el món. Com si no hi hagués prou raons per estar-ho. 
Treballo a un institut de Terrassa amb un 45 % de població immigrada (i no precisament fills de dentistes americans o d’empresaris alemanys). I no és una casualitat. Els pares de les escoles de primària de les rodalies es neguen a portar els seus fills a l’institut on treballo al·legant el baix nivell del centre i el perill que corren els nens entrecotonats. La inèrcia urbanística ha concentrat la comunitat marroquina a Ca n’Anglada i ara resulta que hi ha d’haver escoles i instituts exclusivament per a immigrants. Paradoxalment, el nostre institut és un exemple de convivència perquè ens hem deixat de mirar els uns als altres com a diferents (o superiors, com els altres en realitat callen.)
Una escola de la perifèria amb una sola destinació, les altres amb 3 possibilitats d’instituts. Ciutadans de primera i de segona. Senyora, aquí hi ha uns pares que no voten.
Si abandonem la política, ella ens abandona a nosaltres.

mossegades

                                                                          Dottieangel
Havia oblidat què vol dir berenar un croissant de xocolata al carrer. Diuen que només se’t permet menjar al carrer quan ets petita i de la mà et carretegen amunt i avall a milers d’activitats extraescolars. Però que de gran, fa poc civilitzat. No els escolto. Entre pas i lletra sé que tinc una nova mossegada.

però no venç

Sin miedo, Núria Fortuny

En un combat dialèctic, la virulència amb què de vegades l’enemic ataca verbalment i gratuïtament només pot ser conseqüència d’una por extrema o d’una ignorància molt agosarada. Ja sabeu que construir a favor és generós, i a través del ressentiment, doncs no. Qui sap si aquest és el veritable objectiu.
Ja és sabut que apareixen moltes vegades debats estèrils per evitar arribar a l’arrel dels autèntics postulats dels uns i els altres.Estic disposada a entrar-hi, quan la lluita sigui autèntica. 
L’altre dia el senyor Cardús ho deia a Sabadell.I té raó. Que per poder parlar amb seriositat primer s’ha de fer front a un munt d’autèntiques bajanades. I això desgasta, però no venç.