Sense ànim de lucre

Saps que has trobat un llibre amb què t’identifiques plenament quan bategues fort amb cada descobriment que t’ofereixen les seves pàgines. He descobert Martha C.Nussbaum, autora d’un manifest a favor de les humanitats i de les arts a l’escola. El llibre es titula Sense ànim de lucre.
No trobo altra manera d’apropar-me al llibre que recordant-ne tots els exemples de pedagogia activa, d’esperança docent i d’il·lusió a les aules. Per als amants de la ciència, dir-vos que hi ha proves empíriques que demostren el benefici del pensament crític. En aquest mateix llibre, les hi trobareu explicades amb passió. És per això que caldria escriure a la coberta i en majúscules un títol en positiu perquè és aquest guany pel qual es fan esforços tan minsos avui dia.
Per bé o per malament, molts dels projectes educatius explicats passen per la tenacitat de les persones que són en el centre del compromís pel canvi:  la seva imaginació, el seu lideratge, la seva humanitat i la seva generositat van poder més que el seu context.
En aquest sentit m’agrada molt el que recull Nussbaum en una cita de Drew Faust, rectora de Harvard (que dit sigui de passada no deixa de sorprendre’m):
“L’educació superior pot oferir als individus i a les societats una profunditat i una amplitud de mires ara mateix absents en el present inevitablement miop. Els éssers humans, a més a més de feina, necessiten sentit, comprensió i perspectiva. La qüestió no hauria de ser si, en els temps que corren, podem permetre’ns creure en aquest objectius sinó si ens podem permetre no creure-hi”.
Anuncis

perros nocturnos

Al final me ha dado miedo llamarte. Suspiré cada vez que me alejaba de casa por unos días. Es una tontería teniendo en cuenta que no sabes ya dónde vivo y eso hace imposible que llegues por sorpresa, pero no sé por qué me alegré de apagar el teléfono, aunque tuve prisa por encenderlo después por si habías llamado. Joder, qué estúpido escribir que da miedo llamarte. 
Parece que vamos a tener que vivir con esta costumbre de abandonarnos en la cercanía y de querernos  de una manera abstracta cuando estamos lejos. Me aterra pensar que alguna palabra pueda descubrir que cambiaste de algún modo. Es sólo eso. El mundo se está desmoronando.
Se agradece la noche, aunque haga una hora rarísima en el despertador. Siento que quisiera ser como cualquiera de éstos que pasean el perro por la calle. Parecen ausentes, como si estuvieran programados para hacer sólo eso. A  veces los observo por la ventana mientras pienso en otras cosas. Entonces un ladrido me devuelve a la realidad y pienso cómo me gustaría vivir ajena a todo, demente en mis rutinas. Así, como los paseadores de perros nocturnos.