El túnel

Avui he començat a llegir El túnel, d’Ernesto Sabato, gràcies al José Luis que m’ha salvat d’aquesta època amb dificultats per sentir-me atreta per cap llibre. De vegades em passa i aleshores em fa vergonya escriure. Com si algú m’hagués tret legitimitat. Faig confiança en aquest llibre. I li faig perquè quan la noia del taulell l’ha anat a buscar al magatzem m’he sentit important. Va a buscar-lo a les catacumbes per a mi, he pensat.
No és un mal començament, no és un mal començament.
Anuncis

passat i futur

De vegades passa que mires enrere i t’adones que has anat saldant un deute que tenies amb tu mateixa. Que durant molts anys no havies après gaire cosa (ni de qui eres) i que fa pocs anys has entrat segurament en un ritme frenètic d’inputs. Això em té, francament, al·lucinada. És com si de cop i volta miressis sota el llit i trobessis que sota l’estora de borrissol suau sí que existeixen els fets i les persones que havies imaginat. Que els somnis es poden palpar, olorar i sentir fort. Quant de temps dormint-hi a sobre!

Diuen que la nostra pàtria és la infància, llàstima que alguns hagin entès en això que es tracta d’un viatge sense retorn.

exercicis

Ahir parlava d’egoisme i avui em regalen aquest quadern de deures. 

Una de les cites que hi apareixen: “hay una forma de egoísmo que hace que uno esté tan lleno que necesita dar a los demás”, Marshall Rosenberg
Bé, aquesta és només la primera pàgina.

egoista

0406-echo.jpg
Foto: Monica Denevan
No sé quina és la meva pretensió, potser que aquestes línies alguna vegada puguin ser considerades novel·la històrica. Sóc egoista i ho pots veure en tot el que escric. Repasso entrades i me n’adono que tot i treballar perquè la meva invenció sigui alguna cosa semblant a creació sempre s’estructura des del jo sense gaire originalitat. Espero incloure molts altres en aquesta primera persona. No sé cap altra manera d’entendre el que m’envolta.
És obvi que no escric només per a mi, no conec ningú que escrigui per a ell mateix. Escriure el que penses no és una mica inútil? Per què collons vols escriure’t a tu mateix? Que no t’escoltes? 

6 de agosto de 2009



No sé si estarás triste o decepcionada. Lo cierto es que no sé cómo tratar de acercarme de nuevo. Sé que suena raro pero es así. Me gustaría verte siempre que quisiera porque tenerte cerca ha sido una de las mejores experiencias de mi vida.


No és una carta qualsevol. Per a mi és la plantilla d’un gentleman.  Després de dos anys de silenci va emocionar-me molt el fet de rebre-la. És com si, de cop i volta, et reconeguessin que, a l’altre cantó de no saps què, algú ha existit tot aquest temps. Pensant el mateix i no gosant de dir-ho.Sempre em passa que quan algú em fa veure l’estupidesa del meu orgull, se m’escapa el riure.Però els riures, és clar, no s’escriuen. I és una llàstima.

prf, però això té sortida?

Aquesta pregunta tan freqüent que patim les filòlogues catalanes sempre em fa entrar en estat d’alarma. Llum vermella, silenci tens, calma davant de l’inevitable desig d’arrencar-li el cap. La persona afable que fins ara creies tenir davant, esdevé una psicoanalista. És difícil justificar que més enllà del pragmatisme hi ha coses que, senzillament, són importants. 
Aquelles que ho patim des del primer dia, quan vam adonar-nos que seríem sotmeses a aquest tipus d’interrogatori estúpid, vam més o menys aplegar-nos en petits comitès per acordar quines dades objectives (car la gent només volia estadística) podríem acordar per fer front a tant d’utilitarisme.
Un company deia que el que semblava més raonable era dir que en realitat volies ser periodista perquè aleshores a la gent ja tot li feia sentit. Bé, al llarg dels dies, mesos, anys vam aprendre que era inevitable que la conversa al voltant d’aquest tema no acabés amb un copet a l’esquena i veient marxar el suposat vencedor de la batalla a càmera lenta. 
Amb el temps però, vam descobrir un petit gest maliciós que va fer menys feixuc el dolor. Perquè en aquests intercanvis dialèctics, realment, només hi ha una persona que es compadeix de l’altra. I no és, precisament, el que es creu vencedor.