La tortuga

IMG_0284

Quan vam sortir al carrer, dos nens s’empenyien per avançar més ràpidament. Un, amb patins; l’altre, amb bicicleta. Ajudant-se anaven més a poc a poc, però pel seu semblant seriós semblava que l’objectiu en fos un altre. Anàvem creuant-nos contínuament, tot i que ells només ens devien veure la vegada que van cridar-nos el que vam interpretar com: -A un costat, xavals! Al final els vam perdre de vista.

Vam pujar a un autobús que ens havia de dur al centre i vam seure davant d’una parella. La dona, coberta amb burca, xuclava la palleta de la Coca-cola gairebé buida. El bombolleig que produïa el poc líquid que hi havia al final de l’ampolla feia riure el seu home, així que ella va anar repetint-ho fins que va beure-se-la tota. Vaig tenir la temptació de mirar enrere quan vaig baixar de l’autobús.

Vam tornar quan ja era vespre. Als carrers foscos i estrets hi havia homes i dones camí dels banys, joves xerrant tranquil·lament recolzats a la paret. Alguns nens sortien, de cop i volta, del no-res jugant a futbol. Incomoditat o certa por en la cara d’alguns turistes, també en nosaltres, avesats a la falsa seguretat dels carrers buits. Quan a la fi vam ser dins del riad, ens vam trobar el Hamid i el Moha molt preocupats. Buscaven el que més tard vam descobrir que era una tortuga. És quan em vaig adonar que quan els adults perdem alguna cosa ens angoixem d’una manera gairebé infantil. Sempre ho havia viscut així, només que no ho havia vist en els altres, encara.

 

 

Anuncis

A Jma El Fna

A la taula del costat tres noies japoneses fan fotografies dels plats que tenen davant. S’hi estan força estona i després se les ensenyen les unes a les altres. Llavors, es fan una foto de grup i, a la fi, comencen a menjar silenciosament. Admiro la seva capacitat per mostrar gran sorpresa davant de qualsevol cosa que no hagin vist abans, per petita que sigui.

Arriba un grup d’espanyols en fila índia i amb els caps més embolicats que qualsevol altre marroquí. Criden un tal Dani “a grito pelao” que deu ser el primer del grup i els assenyala el lloc on seure. Fins que no han comprovat que aquell era el millor lloc, s’han assegut allà on realment volien i han posat tots els patracols allà on no els els podien robar ha passat molta estona. I ho han compartit amb gairebé tots els clients amb somriures, conscients de l’espectacle.

Més tard, arriben uns catalans reconeixibles per la vestimenta “Decathlon travessa”. Tant és que hagin sortit només a passejar; van equipats gairebé per a qualsevol incertesa climàtica. Valoren cada lloc on han estat segons si ha estat prou bé pel que han pagat o si no han valgut la pena pel que han hagut de pagar. Al final, sempre arriben les inevitables comparacions de caire patriòtic on qualsevol mostra d’art local és semblant o insuperable pels nostres claustres o el nostre trencadís.