sa Calobra

A sa Calobra s’arriba per un llarg passadís entre roques. De nit il·luminat amb uns llums allargassats a terra. Per accedir a la cala hi ha quatre graons que rellisquen. Compte, l’aigua de la mar els cobreix i si vols arribar on hi ha sorra t’has de mullar els peus. Vaig oblidar posar les sandàlies a la motxilla. Les recordo al prestatge. No vull xopar-me els peus, que després em refredo i se’m fa aquell nus al coll. Tu vés-hi.
L’aigua també cobreix la sorra i només deixa una petita punta des d’on es pot veure l’entrada de la mar, estreta perquè dues grans roques, ben amunt,es freguen les panxes.
Alço el cap, endins sa Calobra la pedra fa un celobert, blanc i el cel ennegrit, i no hi passa el vent. Em balancejo a la barana de fusta, ja no et veig. Si desapareguéssim, si una ona gegantina entrés amb violència per la boca de la cala i ens arrossegués i nosaltres ens ofeguéssim a crits, el paisatge no diria res, que no he vist res tan impertèrrit a la presència de l’ésser humà.
Anuncis

Madrid-Malta-Barcelona

Hi ha amics de moltes naturaleses.

Per exemple, jo en tinc un que de bon principi vaig saber que odiaria i crec que de manera estranya he après a estimar. Viatja des de Madrid a Malta i arriba en vaixell i  moto sota el braç a Barcelona. Em truca i em diu que està fent una cervesa a la Plaça Reial.
El sobrecarrego de preguntes: me avisas ahora, qué haces aquí. I excuses: tengo que trabajar tío, tengo una reunión, joder.  Ell amb la seva dèria per recitar fragments de literatura -és així encara que sigui poc creïble de cara a la ficció- me’n llença un de Borges per il·lustrar l’escena, segurament arrapapat a la cadira d’una terrassa imaginària:

“Si pudiese volver a vivir, viajaría más liviano”.

És un cabró.

best-sellers

Durant molt de temps he estat llegint best-sellers d’amagat. Ha estat una tortura viure secretament per evadir-me del dit judicador dels amants de la literatura que jo admiro, inventant-me títols per fer veure que no llegia el Larsson, el Falcones, el Zafón, el Brown, mostrant-me com una lectora pobra. 

Però avui he dit prou.
Ja sé que fan trampes (la confessió profunda de Robert Langdon al Codi da Vinci en un taxi que va cap a l’ambaixada americana des del Louvre, de nit, sense trànsit, perseguit per la policia, hauria de durar 40 minuts!i no és creïble). Se’ls veu l’artifici, la imaginació flueix sense estar construïda (amb la trama de la revista Millenium al primer llibre de la trilogia es podria fer una altra novel·la quan de cop passa a un quart pla de la ficció), hi ha assalts de situacions, aparicions de personatges oportunistes, etc.
Però m’agraden. Potser és el meu delit per la incoherència emocional potser és que llegint això però també allò altre més important em sento menys ultratjada. El cas és que podria presumir de certa anàlisi crítica però sincerament jo no seria capaç de fer-ho millor.  

un altre de perdut

Avui se m’ha enganxat un text al clatell. Amb martelleig suau em deixava a penes pensar. A migdia amb la calor l’he hagut d’espolsar llefiscós de damunt de l’espatlla, que ja queia. Amb aquest gest rabiüt ha anat a parar allà on acaba l’esquena. Hi ha estat bressolant-se tota la tarda. He passejat per passadissos, arrapada a la paret, amb por que algú me’l robés, amb angoixa he pujat al cotxe i l’he tingut pres contra el seient, en arribar a casa se m’ha desprès i quan era a punt de retenir-lo he vist com s’escolava lleugerament com si mai hagués estat meu. Un altre dia serà, doncs.

Nuestras extrañas exigencias








Para que tú me ames, para que yo conserve
tu amor más alto y puro, sólo debo
-me dices-
cumplir un mandamiento:
no mentirte jamás, no mentirte siquiera
cuando más necesites que lo haga,
porque tú -me aseguras-
lograrás perdonar cualquier ofensa,
cualquier traición si la confieso.
Y así, con un engaño, mintiéndote y mintiéndome,
demandas mi franqueza más suicida.
            
Por tu parte,
para que yo te ame, para que tu conserves
mi amor más alto y puro,
sólo debes cumplir un mandamiento:
no dejar de mentirme, porque no lograría
amarte en tu verdad.
Lo que yo amo es tu forma de engañarme.
Por lo que a mí respecta, complaceré tu gusto:
te mentiré jurando que no miento,
y si logro tenerte para siempre engañada,
habrás de agradecerme un amor tan sincero
que no sienta el impulso de decir su verdad,
porque es la verdad la traición más cobarde
y nadie necesita su confidencia cruel
por más que la suplique.
            
Vicente Gallego, “La plata de los días” 1996

penes i secrets

                                                                         David LaChapelle
En Josep Górriz ara és el meu cap. Sempre m’han intrigat els escriptors de litetarura juvenil. Crec que ha de ser una feina dificilíssima. Tot i que a la Viquipèdia digui que la seva tasca és la de fer veure que ser escriptor és possible, avui m’ha explicat una pena que té. Ser escriptor i guanyar-s’hi la vida és impossible. Cap, cap escriptor en llengua catalana pot ser només un escriptor en llengua catalana. Ha de ser altres coses. Això, penso jo que tampoc és una tragèdia, la tragèdia és no poder triar-ho.
Es veu que tot comença amb una escala econòmica que arriba al sostre de dos milions de les antigues pessetes (l’any!) i que d’aquí ja no passes. I com que els llibres tampoc surten com xurros i ningú no t’ho paga per hores, doncs res. Vas fent. I la gent arrufa el nas quan cobres 50 euros per tertúlia però que després va aquell que fa de Tomàs Molina, que no és el Tomàs Molina! i els clava 200 euros. I allà sí que paga la pena.
No us penséssiu pas que a Espanya és diferent. Que no. Que passa exactament el mateix. Que es veu que aquesta medecina que pensem que ens ho ha de curar tot tampoc funciona, per molt televisiva que sigui…Això no m’ho ha dit en Górriz, això ho penso jo. Però no és una pena, que és un secret.