El desconocido

Image

Suenan las flautas de la noche.
El mundo duerme y canta.
Canta dormido el mar;
ojo que tiembla absorto,
el cielo es un espejo donde el mundo se contempla,
lecho de transparencia para su desnudez.

Él marcha solo, infatigable,
encarcelado en su infinito,
como un solitario pensamiento,
como un fantasma que buscara un cuerpo.

Fragments d’Octavio Paz
Anuncis

La cosmètica de l’enemic

780_008_4731179_e1858448751a90d0dd76cb83a8d0c31b

Quan vaig llegir Estupors i tremolors, d’Amélie Nothomb, vaig saber que era davant d’una persona genial i excèntrica, en el sentit estricte dels dos termes. Ahir a la Muntaner, Lluís Soler i Xavier Ripoll interpretaven Cosmètica de l’enemic, una altra obra d’aquesta autora belga.

L’escenari enmig i el públic mirant-se en cercle. Una bona sensació d’entrada perquè quan pots mirar les reaccions dels altres l’espectacle pren una dimensió màgica, comunitària.

La Nothomb ho torna a fer. Ens té rient a mitja sala amb el relat d’una violació. Però com és possible que una dona s’atreveixi a escriure sobre una cosa tan brutal i que ens faci arribar al límit dels nostres límits! Em va recordar l’escena de Louise&Michel, aquella pel·lícula que presenta una noia amb càncer que s’immola per assassinar el cap d’una fàbrica que ha estafat les treballadores. L’escena grotesca va fer riure tot el públic aleshores. Com ahir, que ens miràvem per trobar el permís de qui rigués primer, fins que al final, és clar, ho vam fer tots. Amb la mà a la boca, això sí, perquè devíem pensar que fèiem una cosa molt mal feta.

Podeu llegir sobre l’argument de Cosmètica de l’enemic.

Història d’un amor

andreydorine2

André i Dorine

Les primeres ratlles d’André Gorz, qui explica l’amor vers la seva dona malalta, amb qui després se suïcidarà, van semblar-me profundes. La persona amb qui havia compartit gran part de la seva vida, havia estat objecte de deformació literària sense nom, només amb alguna forma, amb alguna essència. Mentre que, potser amb aquell tòpic baudelairià  de “la dona que passa” altres havien estat objecte de grans reflexions, de grans turments i idealitzacions. Gorz es culpa de no haver estat just. Pot fer-ho, entre d’altres coses, perquè s’apropa el seu final, és clar. Quan ja ha canviat la passió per la calma, la llibertat per la comoditat.

Recordo que un dia en una conversa, un noi que havia passat molts anys vivint en una tribu africana i que va casar-se amb una dona d’allà em va dir, “però tu et penses que els sentiments realment surten del cor i que ens vam enamorar!”. Va ser una frase estranya que, òbviament em va fer sentir estúpida, i encara que vaig fer veure com si m’adonés de l’error, em va tenir molts dies pensant: d’on sinó, d’on sinó…Aquell va ser el primer dia que vaig adonar-me, tot i que de manera inconscient, que no seria fàcil.

Puertos, de Juan José Téllez

Dulce melancolía_vermeer48

Viejos muelles de Bristol, oíd mi corazón amotinado.

Ojos como antorchas incendiando la noche
bajaban por el glaciar callejero de Hong Kong.

Hay un paquebote anclado en la húmeda calma
de Rotterdam, sin carga ni piloto.

Pero en la taberna de Recibe probé tus ojos
poblados como un galeón hundido para siempre
cuando buscaba la ruta de Cartagena de Indias.

Morena de La Habana, sentí fiebre en Charleston.

Zarpé de Vladivostok y derivé a Corea,
cautivo y a tu pairo como un delfín arponeado.

Al sur del cabo Stad, un buque bordeaba los fiordos:
larga noche del Báltico, rubias de Copenhague.

Reparábamos en Bilbao, bajo la lluvia en la ría:
hombros tatuados con muchachas y lugares,
pero yo no recordaba de donde procedíamos.

Viento de Rodas y olas de Samarinda.

Compré un pasaporte falso al hampa de Brisbane
cuando navegaba al mando de un turco tuerto.

Robé en Valparaíso su diadema dorada
a una millonaria que no la echó de menos.

Te besé en Asmara y te olvidé en Bombay,
oscura cortesana de Malabo,
con los brazos comidos por las hormigas.

Un gran descubrimiento. Gracias. http://juanjosetellez.com/