“La lenta mort de la universitat”

science-vs-humanities

 

Val molt la pena llegir el número 51 de l’Espill, on apareixen articles interessants com els de la Paola lo Cascio i aquest, de Terry Eagleton: “La lenta mort de la universitat”

“Tradicionalment tothom ha fet riota de les universitats -que a Gran Bretanya tenen una història d’uns 800 anys- comparant-les amb torres d’ivori. I sempre hi havia una mica de veritat en l’acusació. Però la distància que les universitats establien amb la societat si bé podia tenir aspectes negatius, també en tenia de positius, per tal i com permetia reflexionar sobre els valors, finalitats, interessos d’un ordre social massa frenèticament capficat en els seus objectius pràctics a curt termini per a ser capaç d’una mica d’autocrítica. Però ara, a tot arreu del món aquesta distància crítica s’està reduint gairebé a no res. A mesura que les institucions reproduïren un Erasme i un John Milton, un Einstein i un Monty Python capitulen davant les prioritats implacables del capitalisme global.”

“Enmig de tota aquesta desfeta, són les humanitats, sobretot, les que es veuen arraconades. L’Estat britànic continua repartint subvencions a les universitats per als estudis de ciències, medicina, enginyeries i similars, però ha deixat d’aportar recursos significatius a les arts. No és cap exageració dir que si això no canvia, departaments sencers d’humanitats tancaran les portes els pròxims anys. Si és que sobreviuen, els departaments de Filologia Anglesa serviran només per a ensenyar els estudiants d’empresarials l’ús del punt i de la coma, que no és precisament el que imaginaven Northrop Frye i Lionel Trilling.”

“Si els professors s’han transformat en una mena de gerents, els estudiants han passat a ser una mena de consumidors. Les universitats han entrat en una batussa poc digna per tal d’assegurar-se’n les matrícules. Una vegada aquests clients ja es troben segurs dintre del recinte universitari, la pressió recau en els professors per tal que no els suspenguen, evitant així perdre ingressos per matrícules (…)”

Anuncis

Encendre un foc

Ja no recordo si va ser arran d’una trobada o gràcies a un curs que vaig topar amb una frase de Yeats que deia: “els mestres no omplen càntirs; encenen un foc”. Ser mestre, doncs, pot ser o bé una cosa ben fàcil, lleugera, mecànica; o bé una pràctica desafiadora, complexa, creativa i imprevisible. Els qui encenen focs no són pas estridents, més aviat discrets, però autèntics progressistes en la concepció de l’educació. Em va sorprendre aquesta revolució exigent, gairebé silenciosa, quan la vaig veure per primera vegada i vaig saber que volia ser com aquell mestre. No hi ha dreceres per arribar a ser-ho: cal escoltar molt, llegir més i compartir experiències. Totes tres rutines són pràctiques humils i generoses i requereixen de temps. 

450x392x33newbook-newyorker-nycartoon1.jpg.pagespeed.ic.wAiCB1NxXM

Aquest camí, doncs, implica una visió tradicional de l’escola (preparació, actuació i reflexió). M’agrada especialment destacar el tret de la tradicionalitat perquè implica la perdurabilitat dels valors de l’escola en un món on s’imposa la pressa, les interrupcions, la caducitat, l’alienació, la insensibilitat més absoluta. 

La tradicionalitat no ha de competir amb les eines que puguem utilitzar, i a la inversa. Crec que, en algun moment, hi ha hagut una gran confusió sobre aquesta qüestió. El món, de fet, podria plegar-se sobre aquesta mateixa concepció en molts àmbits. Això, però, ja és una cosmovisió molt personal.

Tenir el cor espatllat

4354438814_551b8bcf16_z

Hi ha gent que té el cor espatllat. No hi ha gran retòrica al darrere. No els ha passat res tan greu que els impossibiliti d’estimar com la resta; han tingut una infància feliç, tenen bons amics i un posat aparentment sensat…Simplement són conscients que no poden estimar com la resta, com aquesta feliç i còmoda majoria. Els oprimeix el fet de saber que la gent pugui estimar-se amb quotidianitat perquè això els fa sentir-se estranys, culpables, frívols. Voldrien estimar diferent i alhora normal, sense haver de justificar-se contantment per ser com són.

Amb el temps, s’han anat trobant amb gent que els intenta convèncer que no tenen el cor espatllat, simplement no es prenen seriosament les relacions afectives. És clar, viure amb el cor espatllat voldria dir que existeix una manera  inexplorada públicament de viure l’amor.  D’altres més sincers els han augurat una vida en solitari, però molt ben acompanyats, o no. Això no es pot arribar a saber mai. També han tingut sorpreses, s’han trobat amb altres cors espatllats que els asseguren que existeix una xarxa, més o menys, estesa de persones que s’entreguen al màxim amb data de caducitat. I que viuen feliçment amb aquesta fórmula imperfecta. En la majoria dels casos, han estat homes a qui sembla que el fet de triar sense judicis els és gairebé inherent. A les dones els costa més, perquè han assumit una pèrdua en cada elecció.

S’espera tant de nosaltres.

 

 

Present

CARLOS-PEREZ-ARXIU-FOTOGRAFIC-BARCELONA_1261684058_7414903_1233x791

Nenes jugant davant de cartells electorals per al referèndum del 1976 / CARLOS PÉREZ DE ROZAS / ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA

“El novembre ja era feliç perquè sabia que el juliol aniria a Barcelona”.Vaig llegir aquesta frase que em va recordar com estirem els records i les esperances cercant la felicitat. El present té una dimensió estranya i sembla impossible acabar de fruir-lo. Com si fos tan sols una transició. Una esperança, potser una evocació. Som somiadors; sempre mirant enrere o endavant.

Que te quiera poca gente

15452182556_7985cda92d_bNo lo dijiste pero al final llegué a la conclusión que lo único que querías es que me quisiera poca gente. Eso está muy feo, como diría mi abuela malagueña. Al principio me lo tomé como un juego porque no tenía claro que me gustaras mucho, después un poquito más y entonces mucho menos. Tuve suerte de empezar a aburrirme de tus conversaciones y cuando uno se aburre no hay amor que valga. A mí no me importó nunca que fuéramos tan diferentes creyéndome yo diferente como todos lo hacemos. Diferente pero dispuesta a abrazar gente de todo tipo; ese tipo de creencia sobre la diferencia. Nos conocimos a través del sexo y luego empezamos a ser más personas de pie. Fue en aquel momento, de manera inesperada, cuando cualquier petición sexual te empezó a parecer obscena, como si no nos conociéramos de nada. O aun peor, como si lleváramos tanto tiempo juntos que pudiéramos ya ignorarnos. Eso será normal cuando sea normal, pensaba. Quizás cuando te quiera tanto que ya no me importe ignorarte, pero no por aquel entonces. ¡Qué feo estaba eso!

Diumenges mandrosos

tumblr_mt6kz1QLfb1qfhp98o1_1280

Passaven cotxes de luxe, però tu feies algun comentari sobre on es trobava, realment, la felicitat. Quan passava alguna noia espaterrant feies com si realment no l’haguessis repassat, però si jo deia que estava francament bona, llavors et venia el riure perquè no hi havia cap raó per no mirar les noies guapes que ens envoltaven. No t’impressionava gairebé res, però eres capaç de sorprendre’t per qualsevol cosa. Eres capaç d’estirar la realitat amb reflexions agudes sobre coses que solien passar desapercebudes. Feies petita l’ostentació i gran la menudesa. De tant en tant, t’agradava fer recomanacions de llibres selectes i d’entrevistes exquisides que, o bé ajudaven a entendre la nostra quotidianitat, o a endinsar-nos en la complexitat de l’espècie humana. De vegades, reconeixies que eren llibres que no havies llegit però que havien de ser molt bons perquè n’havies llegit la ressenya. Qualsevol dia podia ser un diumenge mandrós, com si el temps quedés sostingut al llarg de les nostres converses.

Podria ser tu o jo

exlovers-620x477

Llegeixo Amor fora de mapa i penso que en Llull podries ser tu o jo. El personatge podria ser un home o una dona, però no sé si és cosa de l’autor o si és cosa meva. En Llull em recorda algun dels meus moments més baixos i em recorda els que tu havies compartit amb mi, en algun moment. En Llull podria ser home i dona i això no és el més important, però em recorda que et cansaves que la gent pensés que eres gai. Llavors, parlàvem del masclisme que també existeix a l’esquerra alternativa, disfressat d’hiperfeminisme, és clar. Alguns fragments de la novel·la em fan riure perquè, és clar, no és a mi que em passen, però després hi ha un descripció que em toca i una ombra em trenca el somriure. Allò va ser real.

Sempre he pensat que tots els homes haurien de ser més com tu.