Mei

mei

Imatge del documental Mei

“La Natsu s’ha engreixat força. Porta els cabells curts, ara. Se’ls ha allisat. Va maquillada i du un vestit occidental de color blau fosc. Els tres nens vesteixen exactament igual que el Yasunari, també amb estil occidental, també foscos, amb camisa blanca i corbata.

-Oi tant, i tant! Ha de venir a veure quina casa que tenim. Qui ens ho havia de dir, després d’aquells anys d’estretor i mal viure en aquella escola de mala mort.”

Haru, Flavia Company.

Diu Hannah Arendt:  “Para mí lo esencial es comprender, tengo que comprender”. En aquesta recerca, la literatura i l’art ens ofereixen la possibilitat d’entrelligar experiències i lectures per arribar a alguna conclusió. O per trobar més preguntes.

Va poder succeir ahir mentre passejava pel passadís d’imatges crues que ens deixa el World Press Photo 2016.

El documental Mei es projectava en una de les sales de l’exposició i alguns estudiants que ahir no feien festa hi anaven entrant, convidats per una mestra que els anava ordenant en els bancs del meu davant. He de confessar que com a mestra sempre tinc aquest delit d’observar com se les empesquen els altres companys de professió en situacions francament complicades on adolescents i adults intolerables hem de conviure junts. Ho va fer molt bé, malgrat que sempre hi ha adults a qui els adolescents molesten, facin el que facin.

En un dels moments del documental, una noia va obrir els ulls en senyal de sorpresa quan la Mei va dir que només veia els pares una vegada l’any.

Vaig tornar a posar els ulls a la pantalla, va sonar aquella cançó que creia oblidada i vaig recordar totes les que obrien els dies a la Xina. Fins ahir no sabia que eren les mateixes a totes les escoles del país. Aquelles tonades, aparentment alegres, sonaven cada matí i em feien posar tan malenconiosa… Tenia ganes de tornar a casa. Travessava el pati on els alumnes desfilaven i pujava a fer un cafè a la sala de professors. Pocs professors parlaven anglès, així que em dedicava a observar i a no molestar gaire.

El fred a les aules, les hores de lliçons interminables marcades per la repetició i la disciplina s’escolaven per les seves espatlles. Ningú mai manifestava estar cansat. Un paisatge de resiliència col·lectiu que em provocava una admiració i una tristesa profundes. I el somni d’Occident, a l’horitzó.

Anuncis

Un pensament sobre “Mei

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s