Hivernar

Hibernation

Autor: C_MC_FL “Hibernation”

Anaïs Nin, en les primeres pàgines del seu diari, parla de la hivernació inconscient, de l’absència de plaer com a malaltia innòcua.  “Trabajan en oficinas. Tienen coche. Salen al campo con su familia. Educan a sus hijos. Hasta que llega una brusca conmoción. Una persona, un libro, una canción… y los despierta, salvándoles de la muerte. Algunos se quedan dormidos para siempre. Son como el que se durmió tendido en la nieve y nunca más despertó.” M’ha fet pensar en l’arribada de la meva neboda que ara és el centre de totes les nostres atencions i dels meus experiments casolans de gènere. La mare creia que això seria, per fi, el que em faria desitjar un fill. No entenc aquesta alegria viscuda a base de reflexos. Els reflexos confirmen que quelcom existeix, però també poden deformar-ne l’existència.

La veritat és que jo no m’he oposat mai a la idea de tenir fills i tal com m’ho havien explicat esperava que passats els 30, algun dia el desvetllament d’un instint o d’un sentiment desconegut fins aleshores m’envairia de tal manera que, al final, tenir fills em resultaria irrenunciable. No ha passat absolutament res. El meu cos no s’ha sentit apel·lat per cap tipus de senyal.

En llegir aquestes línies d’Anaïs Nin, però, em demano si no he anat conformant aquesta convicció com una última voluntat de resistència o evasió al que a una sembla que li tingui preparat el destí. Com si al llarg del temps m’hagués estat preparant per evitar el que semblaria inevitable. La resistència, doncs, ha anat alimentant el desig de viure al marge de la hivernació insconcient, com descriu Nin i ha consistit, també, a anar cultivant la possibilitat que les commocions contínues siguin el centre de la meva vida. Al seu torn, doncs, m’he acomodat en la incertesa i en el canvi. M’agrada pensar que és el que m’ha fet sentir relativament lliure davant de les coses pensades per a constrènyer-me. No sóc més o menys feliç que qualsevol altre. De fet, les hivernacions conscients, de tant en tant, són prou agradables. El que vull dir és que, a grans trets, he trobat el camí per viure la vida com vull.  Caminar com els altres per arribar a un lloc que esperes diferent és una idiotesa, a part d’una pèrdua de temps. Encara que, certament, calgui temps per a arribar a aquesta conclusió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s