La tortuga

IMG_0284

Quan vam sortir al carrer, dos nens s’empenyien per avançar més ràpidament. Un, amb patins; l’altre, amb bicicleta. Ajudant-se anaven més a poc a poc, però pel seu semblant seriós semblava que l’objectiu en fos un altre. Anàvem creuant-nos contínuament, tot i que ells només ens devien veure la vegada que van cridar-nos el que vam interpretar com: -A un costat, xavals! Al final els vam perdre de vista.

Vam pujar a un autobús que ens havia de dur al centre i vam seure davant d’una parella. La dona, coberta amb burca, xuclava la palleta de la Coca-cola gairebé buida. El bombolleig que produïa el poc líquid que hi havia al final de l’ampolla feia riure el seu home, així que ella va anar repetint-ho fins que va beure-se-la tota. Vaig tenir la temptació de mirar enrere quan vaig baixar de l’autobús.

Vam tornar quan ja era vespre. Als carrers foscos i estrets hi havia homes i dones camí dels banys, joves xerrant tranquil·lament recolzats a la paret. Alguns nens sortien, de cop i volta, del no-res jugant a futbol. Incomoditat o certa por en la cara d’alguns turistes, també en nosaltres, avesats a la falsa seguretat dels carrers buits. Quan a la fi vam ser dins del riad, ens vam trobar el Hamid i el Moha molt preocupats. Buscaven el que més tard vam descobrir que era una tortuga. És quan em vaig adonar que quan els adults perdem alguna cosa ens angoixem d’una manera gairebé infantil. Sempre ho havia viscut així, només que no ho havia vist en els altres, encara.

 

 

Advertisements

Un pensament sobre “La tortuga

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s