Badar

 

afro-61Ja arribava tard però com que encara no sabia quin impacte podia tenir per a qui m’esperava, vaig estirar encara una mica més.

Per un retard sempre es pot demanar perdó però un temps que deixes perdre, per a no-res, és imperdonable.

Arribes esbufegant a un lloc i ningú ha parat atenció a l’esforç que has fet per escurçar aquell retard. Aleshores penses que podies haver acabat de llegir aquell article que feia tan bona pinta , haver acabat el correu que has deixat a mitges i que confies que hagi quedat a “esborranys” o, simplement, continuar badant. Badar, badar, badar.

Confesso que jugar amb el temps em diverteix. Per exemple, si he de sopar amb amics que fa temps que no veig, cosa que m’agrada molt, m’agrada sortir a passejar abans fent veure que no hi vaig, com si realment existís aquesta possibilitat. La sensació és que les ganes augmenten exponencialment davant del risc que suposa no acabar anant-hi.

Vaig arribar vint minuts tard, vaig pujar les escales i la porta era mig oberta. Vaig obrir una mica i vaig ficar el cap, primer. El cos, després.

-Ah, ja ets aquí!

Davant meu una persona amb temps propi.

Imatge: Cristina De Middel

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s