La diferència

Ens asseiem a taula, com fa tants anys que ho fem. Una vegada a l’any, com a mínim. Ha anat passant el temps i com si un cop fos molt sovint, no es percep cap canvi en la nostra manera de fer. Sembla que les nostres cares i les nostres actituds, malgrat les coses vagin passant al nostre voltant, siguin les mateixes.

Tenim el costum de trobar-nos en un restaurant del carrer Muntaner que té prou de vell  i tant de modern com per satisfer tothom. Com que el lloc és sempre el mateix, això fa més rellevants les persones de l’entorn. Les vegades que hi hem anat sempre hi ha una dona que llegeix alhora que menja. No sé quina de les dues accions és el pretext.

No hi ha res que li faci alçar el cap, tot i que m’esforço per incomodar-la. Vull interrompre-la. Quan vaig al lavabo, en passar per la seva taula taral·lejo i faig un copet a la taula, com si fos un gest espontani, però no hi ha absolutament res que la distregui. Mira a la barra, demana el compte al cambrer. Potser ara…Però tot li és indiferent. Penso que aquesta indiferència ratlla la mala educació, per inusual.

Em recorda alguna de les meves estones a la Xina. Però aleshores allò era un món estrany, on no entenia res i l’alienació estava permesa. També ho deia Margarit: “Allí vaig descobrir que, per ser lliure,/els que t’estimen no han de saber on ets”.

Foto: Heather Wizell

Anuncis

Un pensament sobre “La diferència

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s