Miralls

xxl_espejo-de-camerino-con-tocador_46360Quan era petita, de tant en tant, em mirava molt de prop al mirall per saber si era jo. De vegades el baf del meu alè entelava tant el meu reflex nas avall, que no podia confirmar res.

Hi havia dies que esperava minuts i, si cap ganyota descontrolada o tic inusual no gosava sortir, em demanava:

-Hi ets, hi ets?

Aleshores m’espantava i tancava el llum ràpidament. Com si la pregunta pogués fer aparèixer algun monstre.

Fa temps vaig veure una pel·lícula on vaig reconèixer un ritual semblant. Un home gran es mirava al mirall: de lluny, de prop, el plec de la galta dreta, les arrugues del llavi superior lleugerament més ombrejades que la resta de la boca…També es feia preguntes en veu alta…

Al final de la pel·lícula, va sortir del lavabo, però quan hi va tornar al cap de pocs minuts, el va sorprendre la seva pròpia olor. Fortor de vell, barrejada amb colònia. Finalment, va deixar plantada la noia, molt més jove que ell, amb qui havia de trobar-se.

Anuncis

2 pensaments sobre “Miralls

  1. jo de petit feia ganyotes davant el mirall, cada vegada més exagerades, per a veure quin era el límit on deixava de semblar jo. quan l’assolia m’espantava i mirava el meu reflex amb desconfiança. òbviament no em sentia còmode amb algú que em mirava així, i trigava una estona a tornar a fer les paus amb mi mateix.
    potser reconèixer-se és això; fer les paus amb un mateix. avui provaré de recuperar aquest joc 😉
    el post, genial!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s