Llums

A la fonda, tot és de fusta. Deu haver-hi unes vint taules parades, però només n’hi ha tres ocupades. Dues parelles en taules per a quatre comensals i un sopar d’amics. Els quadres són de paisatges nòrdics i els marcs són molt grossos. La carta té fundes de pell i pesa. Només hi ha un cambrer i va de bòlit, però és dels bons. D’aquells que no s’equivoquen gens i encara tenen temps per fer alguna brometa. Al fons, hi ha un espai privat de quan la llei deixava fumar si quedava lluny. Es veu que hi ha un famós sopant, però a tothom se li’n refot.  És d’aquells llocs on l’únic que importa és el menjar i la conversa.

L’amo és un homenàs calb. De tant en tant, entra al menjador, s’asseu en una taula amb qui té confiança i ens va demanant amb un gest si ens han servit. No crec que això el preocupi gaire, crec que ho fa perquè sapiguem qui mana a casa.

Quan acabem, sortim i ens el trobem escarxofat a la cadira de l’entrada, al costat d’un arbre de Nadal amb llums que fan pampallugues arítmiques.

S’aixeca i ens demana si hem sopat bé. Amb les mans posades a la cintura i mirant cap a la cuina va rondinant perquè ara hi ha menys gent que abans, però van fent i d’aquí poc jo em jubilo. Les seves intervencions són curtes, però sembla que no s’acabin mai. Parla, mira cap a la cuina i calla. I quan donem per acabada la conversa, hi torna. Però no tenim pressa.