Miratge

baixa (1)
Vam arribar amb autobús a la platja. Unes cordes separaven banda i banda de la sorra i delimitaven un camí ample per on els banyistes accedien a la mar. Vam asseure’ns a la sorra envoltant els genolls amb els braços. Vam fer d’espectadors gairebé tota la tarda, sense dir-nos gran cosa.

La gran majoria dels xinesos no saben nedar, juguen a sucar-se a primera línia i es deixen portar per l’onatge, gairebé inerts. Quan no fan això, s’estan a la sorra acompanyats de les seves criades tailandeses que cuiden la canalla. Mentre que les criades fan desplegament de tendresa constant, els pares fan fotos arreu amb un barret ridícul que els cobreix la cara. De tant en tant, ens miren i somriuen. La megafonia recorda que el vent bufa fort. Si duen inflables, cal que els lliguin perquè volen lluny i els poden perdre. Riem.

Entrava a l’aigua i m’allunyava dels banyistes. Surava panxa enlaire i mirava al cel. Ningú no sap que sóc aquí. I em venia el riure. Quan començava a sentir fred, preparava la sortida cap a la sorra. M’agradava sortir lentament i sentir que em mirava amb desig, però també em feia vergonya només d’imaginar què podria venir després.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s