Les persones i les paraules

Una de les coses més interessants de ser a l’estranger és apropar-se a una cultura desconeguda a través de la llengua. Com si es tractés d’una vareta màgica, la llengua va desxifrant la realitat que t’envolta i va transformant-se, lentament, en quelcom més comprensible i amable. Aprendre la llengua del país on vius és un exercici de respecte.

De fet, acceptar la diversitat lingüística com un repte, més que no pas com a obstacle, és una de les virtuts amb les quals podem comptar, per bé o per malament, aquelles persones que hem nascut amb una llengua subordinada. És aquest tercer do al qual feia referència Maria Mercè-Marçal.

Aquests dies pensava sobre l’abast global de l’anglès. D’entrada, ja dic que la meva intenció no és pas la de negar la importància que ha tingut per a mi: va ser la tercera llengua que vaig aprendre amb molt de gust a l’escola, em va resultar molt divertida des de l’inici, vaig poder entendre les cançons que cantàvem al pati de l’escola, després vaig poder llegir molts llibres i veure moltes sèries en versió original, vaig poder viatjar arreu fent-me entendre i he conegut gent d’una altra cultura que han esdevingut, al final, bons amics i amigues. Del que vull escriure és de la seva excessiva referencialitat. No descobreixo res de nou, però m’agradaria deixar per escrit alguna de les meves troballes sobre com la seva abassegadora presència, com qualsevol altra llengua dominant, pot fer que s’esborri un bocí de la nostra història.

Una de les primeres coses que m’ha ensenyat la meva mestra de xinès és saber com demanar a algú altre què ha menjat. Fins aleshores, havia anat trobant que la gent m‘adreçava aquesta pregunta amb gestos però l’havia entès en el sentit més literal del terme. Fa uns dies, vaig descobrir la importància d’aquesta expressió. Aquesta pregunta es fa servir per a demanar com estàs. Aquesta interacció em va semblar que podia explicar molt d’una cultura lligada a uns valors tradicionals, a uns costums determinats, a l’herència d’una sèrie de vivències del país. Aquesta traça identitària, malauradament, desapareix completament quan la persona substitueix la seva llengua materna per l’anglès. Aquest ha estat un dels primers exemples que he sabut trobar amb el meu pobre xinès, però m’ha semblat significatiu,perquè l’expressió xinesa em sembla molt maca. Estic segura que en podríem trobar molts més, d’exemples.

Per això, perquè la llengua està lligada a la manera de fer de les nostres societats,és tan important apropar-nos a través de les paraules a la manera d’entendre el món que té la gent en el seu lloc d’origen, en la seva llengua de bressol.

Una llengua no és un vehicle de comunicació tan sols.És significatiu que qui sempre ho defensi considera acceptable la interferència massiva de paraules i la substitució d’una llengua per una altra en una sola direcció (cap a la llengua minoritària), però rarament a la inversa.  

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s