bastó de pa

Tornar a Barcelona em porta molts records. Entro al forn de pa amb aquelles lletres fetes de conte que lletrejava en veu baixa. Arribava amb els genolls de les mitges negres i de vegades feia forats perquè la mare no sabés que hi havia taques. Quan la mare comprava el pa per sopar, perquè al pare li agrada tendre, a mi l’Antoni em donava un bastó i jo el rosegava tota la tarda fent una pasteta que se m’enganxava a les dents i que després recollia amb la llengua fins a empassar-me-la.
Quan estava malalta coneixia la doble vida de la mare. Quedava amb les amigues al matí a fer el cafè i passejava com una reina pel mercat.Per això els caps de setmana tothom la saludava tant, entre setmana feia les amistats.A mi m’agradava més anar-hi els dissabtes amb el pare, perquè em deixava empènyer el carro. A la mare sempre li ha costat més creure en les meves responsabilitats. Quan anava amb ella sempre necessitava només “un parell de coses”. La parada que més m’agradava era la de la carn. Quan ella s’aturava jo feia un saltiró i li estrenyia una mica la mà. Sabia que cuinaria carn arrebossada. Aleshores jo li deia carn de cosetes perquè quan el nas era arran de taula em semblava que aquell relleu daurat del tall tenia petites partícules amb formes ben diverses. Sempre em deixava les patates fregides per al final i pensava que aquell plat seria el meu preferit per sempre més.
Anuncis

5 pensaments sobre “bastó de pa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s