baixo al carrer

Quan algú parla emocionat de ciències complexes és impossible sentir-se aliè. La realitat t’abraça.

Per exemple, explicar la ciutat a través dels infants, com fa Francesco Tonucci, no és només una idea fantàstica sinó que em sembla ja imprescindible.
A propòsit del Gran Germà, m’agrada la idea de protegir els nostres Romeus i Julietes, de fer possible que puguin trobar-se en algun racó fosc dels nostres pobles. Racons que, malauradament, van deixant d’existir per una por subjectiva extrema.
Altres petits desitjos sobre el meu carrer: que tingui sentit jugar a fet i amagar, que deixem de tenir por dels joves (que són els vostres fills!) que deixem de tancar els caixers perquè el fracàs de la nostra societat sigui ben visible (potser així ens sentim una mica culpables), que deixem de posar ciment i entrebancs a l’espai públic perquè no sigui un lloc de pas sinó d’estada. En definitiva, que comencem a recuperar aquell carrer on es podia jugar a pilota, on es podia patinar, on podíem reunir-nos durant hores, però sobretot  on fèiem escola de crítics. És ben cert que hi ha coses que només te les ensenya el carrer. I són les que trigues més a oblidar.
p.d: Gràcies a la Gemma Galdón que va teoritzar-me el pensament.
Advertisements

3 pensaments sobre “baixo al carrer

  1. Vull que el meu futur fill jugui amb una cabana. És bàsic per a l'equilibri emocional d'un nen: te dret a caure's d'un pi. De fotre's una pedrada amb el veí, i de pelar-se les mans al caure de la bici. Bona entrada eli!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s