fracàs escolar

L’altre dia em preguntaven què porta algú a ser professora. Per a molts la resposta és emocional; vocacional. Però també és ben cert que administració i societat han contribuït a construir un imaginari on tothom creu que ser docent és una feina fàcil.  

Sempre que es parla de fracàs escolar, al centre de la qüestió només hi són els alumnes, propi d’una política centrada en els resultats i, en alguns casos, clientelar.  Assumim també que, per exemple, molts veuen els cicles formatius com pal·liatius d’un fracàs i d’aquí que s’hi hagi apostat poc. El setembre de 2010, al Vallès Occidental vora 2000 estudiants van quedar fora dels cicles formatius de grau mitjà. Pocs han apuntat aquesta deficiència en la gestió com a possible causa de la desmotivació del professorat i l’alumnat.

En la meva opinió les mesures incansables que ens fan córrer amunt i avall, jugant a l’equilibri, són la conseqüència del poc consens entre el despatx i la vida real. Poques vegades es té en compte què vol o què necessita la professora per seguir treballant amb reptes, que no obstacles.

Pretendre que el fracàs escolar passi d’un 30% a un 10% d’aquí al 2020 és una bona notícia. Però és només això, francament. No he sentit cap mesura que pugui acompanyar tan bona intenció.
Porto pocs anys mirant l’escola pública des de dins però tinc la impressió que molts volen fer-la a la seva mida i d’aquí que, delerosos de la felicitat eterna de l’infant no haguem procurat que qui l’educa també se senti valorat. Dissortadament el miracle no arribarà fins que no hi hagi una aposta clara per aquest sector, i no parlo de recursos tècnics, sinó dels humans.

Ja em perdonareu que avui em posi seriosa, però de vegades, cal també una mica de realisme per afrontar la realitat.

Advertisements

8 pensaments sobre “fracàs escolar

  1. T'oblides d'un detall important en el tema del fracàs; la semptiterna comparativa amb Finlandia (o amb la Europa civilitzada) que tan "de moda" estava fa uns anys. Perque no comparem els indexs de fracàs amb els de una barriada de Paris com el de la película La Clase? Les comparatives son odioses, pero desde educació amb el tema del fracàs, se'n han fetes de cruels i demagogiques (sota el meu punt de vista), ja que un país on no saben que es la diversitat (per sort o per desgràcia), aquestes només serveixen per crear més complex de culpa als mestres (¿ o potser es el que es busca?). I no es just, perque els mestres fan una feina molt bona en termes generals, i ja vindria siguent hora que algu els ho digues. Pero clar, un país amb masa crítica no convé al poder, i per tant, algú des dels despatxos no te ganes que les coses rutllin; des d'aquest punt de vista, el fracàs escolar es el que es busca, i això no es pensar malament o pensar en conspiracions, es simplement, ser realista i veure la veritat.

  2. Varies apreciacions… l'escola està feta per que els alumnes aprenguin, però no per a que la pròpia escola, com a organització, aprengui… graso error.Sobre la vinyeta del Frato hi ha un llibre de Chomsky, La (des)educación que parla molt bé sobre l'escola com a reproductora de la societat sota la influència del poder, però també sobre com els mestres estan "domesticats" per tal de reproduir aquest sistema.La culpa… ese interminable quebranto… Els mestres culpen a les families de no col·laborar en l'educació dels seus fills i a l'administració de no proporcionar els recursos suficients; les families culpen als mestres i a l'escola de no educar als seus fills; l'administració busca la responsabilitat de la culpa en el que es fa a l'escola… y así sucesivamente hasta perdernos en una espiral de culpas sin soluciones…Finlàndia no te culpa de que hi hagi fracàs escolar aquí… i crec que és bo veure què passa en altres països i què fan al respecte per millorar determinades situacions. El problema recau en quan només veiem una comparativa/ranking (jo també estic fins als collons de que parlin de Finlàndia). Les mostres utilitzades a PISA són representatives i es té molta cura d'això. Per tant la barriada de París està representada en aquesta mostra… aquí, a França, a Finlandia, a Pekín i a Pokón. Comparar-te amb els que estan pitjor només serveix per dir què guapo sóc i que bé que ho faig, però si ha de servir perquè els mestres no tinguin sentiment de culpa d'acord… respecte a Nicaragua som guapíssims i ho fem molt bé.Per altra banda aquestes proves internacionals tenen molt poder polític. Les polítiques educatives s'arriben a modificar per aquestes proves i per tant, creen expectatives abans de sortir els resultats… TOTS els països volen sortir bé a la foto. No crec que cap país o govern vulgui sortir retractat amb fracàs escolar. Aquesta afirmació de que es busca el fracàs escolar em sembla molt forta i aberrant. Artur una cosa és ser crític i una altra tenir criteri.

  3. La primera condició per sotmetre's a la màquina és reconèixer-la com a tal.Entenc el teu plantejament, Artur, però els que ens dediquem a l'Educació amb vocació pública ens ha de relliscar bastant el que convingui o no al poder.A l'Educació no hi ha amagatalls.

  4. Per respondre-us a tots i no allargar el tema. Crec que no es tracta de buscar culpables, sinó solucions. I qui més la necessita ara mateix és l'escola i qui hi treballa. Avui llegeixo, per exemple, que ara resulta que l'EduCat 1×1 no es portarà a terme. Com rebem això qui portem formant-nos prop de 4 mesos en el sistema? I els alumnes engrescats amb el projecte? I a les plataformes creades exclusivament per a això? Com convencem als recelosos que la tecnologia és la nostra aliada en un món pràcticament tecnològic? Com justifiquem els diners invertits en un projecte ambiciós com és la introducció de les TIC a l'aula? Per què apostem per la digitalització en tots els àmbits i dubtem de la seva efectivitat a l'aula?Segueixo pensant que aquestes anades i vingudes demostren que caldria una comissió educativa forta integrada per agents polítics i socials que decidissin fermament quin és el projecte educatiu de Catalunya. És l'única manera de no estar a la mercè dels canvis en el govern i buscar un consens per cercar quin és el camí a seguir a llarg termini.Això ens salvaria de les aventures de la dreta i , malauradament, de la que ja no sento com la meva esquerra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s