provincianisme

Allan Davey
El perill més gran d’una literatura és l’isolament. Això és el que llegeixo en un assaig de literatura catalana dels anys 60. Espanta la vigència dels advertiments que arriben del passat. 
L’entotsolament és un error. Per això, de vegades, la militància intel·lectual i la política han d’anar agafades de la mà.  Visc amb por els tics de la Catalunya provinciana, aquests que tant deslegitimen la nostra seriositat com a potència cultural (i política).  
Ni Andreu Febrer, ni Llull, ni Metge van tenir cap problema a l’hora de parlar de Londres, París i Nova York i això no va fer pas que cap altre racó del nostre territori se sentís menyspreat. No parlo d’internacionalització. Diuen que això és “el buit de totes les humanitats”; ja m’enteneu. 
Fa vergonya no sentir-me seduïda per cap nacionalista que defensa el país on visc. Però bé, ja se sap que tots tenim la nostra manera d’estimar. 
Advertisements

3 pensaments sobre “provincianisme

  1. quan la gent es tanca passa a la creença inqüestionable i a la visió estereotipada d'allò que viu, del que l'envolta i d'aquell al que s' enfronta, i això és perdre. cal no tancar portes i viure obert a la discrepància. l' aïllament priva de l' alternativa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s