acostumats a pagar

Foto: Josep Graells

Els que ja hem superat l’etapa embogida de la il·lusió fugaç que proporciona el consumisme o que podem flirtejar-hi sense caure malalts, ens fa gràcia com el preu condiciona la percepció que hom té sobre una cosa.

Hem caigut en el parany d’entendre una relació proporcional entre una cosa i l’altra. I de no veure-la quan realment és necessària. Perquè de vegades, devorem els processos dels intermediaris.
D’això em vaig adonar anit quan vaig veure tocar el Damià Olivella a Castellar o quan vaig escoltar Las Migas de la Sílvia Pérez gratuïtament. Només els fans dels anuncis petits del diari, els que anem amb les antenes posades tot el sant dia, anem fent equilibris. Al febrer aniran a Luz de Gas faran pagar una morterada i segur que estarà a rebentar. 
Encara necessitem que ens diguin què val cada cosa per valorar-la?
Advertisements

2 pensaments sobre “acostumats a pagar

  1. heus aquí la llibertat fictícia en la que vivim. ets lliure de decidir si vols pagar el preu que jo crec que has de pagar. una cosa és el valor, que rau en una sola variable, allò que tu ets. i l' altra és el preu, que depèn de milers de variables, la majoria d'elles fictícies i imposades.

  2. En la nostra cultura judeobabilónica, basada en la propietat privada i en allò tan absurd de "et guanyaràs la vida i el pa amb la suor del teu front", ens han ensenyat a plantejarnos contínuament davant d'una situació, una mateixa pregunta; ¿Que es el que he de fer?D' aquesta manera, si faig per fer amics, sem puja el ego explicant per exemple, que soc amic d' un que ha estat als Jocs Olímpics… histories que reservem pel cafè amb els amics, per marcar distància, i dirlshi (sense dirslshi); aquí estic jo, mira lo guai que soc i els amics que puc arribar a tenir.La cultura del home salvatge, o la de Orient, la pregunta que els han ensenyat a plantejarse davant de una situació és; ¿Que es el que he de saber? Així, el ego s'en va a la merda, no hem de fer res per fer un amic, sino que al igual que un arbre, aquest creix sol projectant el que som, limitantnos per tant, a fer algu de lo que parlem molt sovint, i que anomenem viure la vida, i a sentir algu que ens pensem que sentim, sobretot quant ens deixem portar pel consumisme del que parlaves, i que anomenem, ser feliç. La cultura de la quantitat et porta a no valorar la qualitat. Es així, i només puc dir que espero que algun día això canviï, com també que persones com tu, escribint aquestes histories tan encertades, hem fan pensar que això es posible. Perque si. Crec que si ets capaç de esbrinar la manera de veure Las Migas gratis, se't pot creure quant dius que en línies generals, ets feliç. PD; ¿ I sino, com es que un país com la Índia, amb 1200 millons de habitants, tingui menys medalles olímpiques que Luxemburg? Deu ser que no coneixen el meu amic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s