més apostes i menys cuscús

                                                                             foto
No sé què ho fa que d’un temps ençà començo a viure amb dramatisme les injustícies.El meu pare diu que no entén per què estic tan apassionada amb el món. Com si no hi hagués prou raons per estar-ho. 
Treballo a un institut de Terrassa amb un 45 % de població immigrada (i no precisament fills de dentistes americans o d’empresaris alemanys). I no és una casualitat. Els pares de les escoles de primària de les rodalies es neguen a portar els seus fills a l’institut on treballo al·legant el baix nivell del centre i el perill que corren els nens entrecotonats. La inèrcia urbanística ha concentrat la comunitat marroquina a Ca n’Anglada i ara resulta que hi ha d’haver escoles i instituts exclusivament per a immigrants. Paradoxalment, el nostre institut és un exemple de convivència perquè ens hem deixat de mirar els uns als altres com a diferents (o superiors, com els altres en realitat callen.)
Una escola de la perifèria amb una sola destinació, les altres amb 3 possibilitats d’instituts. Ciutadans de primera i de segona. Senyora, aquí hi ha uns pares que no voten.
Si abandonem la política, ella ens abandona a nosaltres.
Advertisements

4 pensaments sobre “més apostes i menys cuscús

  1. ¿ D'un temps ença? Stevenson tenía raó, quant deia que el que un escriu, esta el que un es. ¿ No serà que per això deies l'altre dia que la verdadera tragèdia es no poder explicarho?Si es així, et donaré una bona notícia; no et cal. Amb qui resones, ja ho sap, i amb qui no, a la seva manera també. Et pots convençer tants cops com vulguis de que podràs arreglar aquest mon que discrimina i discrimina usant la teva part esquerra, aquella que et permet trobar aquestes paraules i aquests exemples tan justos i que tan be expliques, que només, coleccionaràs decepcions. I si faig cas a Stevenson, des de que llegueixo el teu blog, i no fa pas gaire, he vist amor per uns ideals personals i polítics, per una profesió, per uns amics i per una filosofía de vida, així com amor per cultures i per paisos, per un projecte de persona i per la persona… i ara, amor per aquest mon injust de merda, en aquest lloc de Gaia anomenat Can Anglada. Estiguis on estiguis i sempre que estimis això que penses, això que escrius, això que fas, això que t'apasiona del mon i que altres et diuen que no entenen, no estarás mai sola. Perque pels que llegim el teu blog, el que penses, el que escrius, el que fas, i el que t'apasiona i que els altres no entenen, ens resona, ens importa i ens agrada.I ara… de quant temps estem parlant?

  2. és veritat que les teves paraules compten, i molt.no cal ser l' anglada i exigir l' amuntegament d'oprimits pigmentats dins d' un tren per ser racista. tots ho som o podem ser-ho en diferents àmbits de la nostra vida. des de el nostre desconeixement, o des de el nostre silenci. silenci no és només absència de so, també és prendre part i situar-te al costat de l'opressor. a sobre en aquest cas es tracta d'un opressor que damnifica irresponsablement a un munt de nens (tant els que hi van com els que s'ho perdran). segur que escoltant-los podríem aprendre moltes coses. molt bona feina elisenda!(recomano "promises" de Justine Shapiro http://www.youtube.com/watch?v=9Ryzl0CE5fc&feature=related)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s