un gat passejant-se sobre un sostre d’uralita m’acompanya

Va creuar les blanques i finíssimes cames i vaig poder veure-li un tros de les seves calces. Venia amb els cabells arrissats vermellíssims però no era el pecat. Va descreuar les seves blanques i finíssimes cames i va deixar-les en un posat paral·lel desafiant. Estic segura que ella en cap moment va plantejar-se el gest com quelcom provocador, i ho sé perquè després vaig comprovar que quan conduïa també adoptava aquest posat tan cinematogràfic. Va despullar-se com un arbre del jersei de fil. 
I crec que va ser en aquell precís instant que vaig decidir que havia de ser amiga seva. I així va passar, que ella va decidir un dia que també volia ser amiga meva.
I avui amb la meva torpesa ignota no he pogut acomiadar-me tal i com voldria o s’espera. Ni una abraçada, ni un petó fort, res.
Avui que has posat en escena l’assaig d’un comiat definitiu a Veneçuela, t’hauria d’haver dit moltes coses però ja veus, només he sabut ser aquell jo altra vegada.
Anuncis

Un pensament sobre “un gat passejant-se sobre un sostre d’uralita m’acompanya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s