canviar el món

Amb tot. Tot allò lleuger i rosa que pugui atribuir-se a Belli. No puc deixar de pensar en aquells fragments on parla d’aquella màgica escena. Al moll, el seu amant, el capitost li fita els dits dels peus i aleshores és quan ella s’adona que mai serà feliç al seu costat. Perquè els peus diuen molt de les persones. I és per això -suposo- que irremeiablement ell la segueix intuint com a dona innocent, inofensiva, com si ella sentís que la revolució fos una moda. I ella ho explica així. Fins i tot, l’arriba a subestimar perquè es maquilla i això (és clar, com ho heu dubtat!?) la fa incapaç de relacionar-se o entendre això que és tan propi de l’esquerra viscuda des del bressol. Però sense qui ningú no ho sàpiga, dispara des del silenci, riu de si mateixa, dels altres. Molts de nosaltres, jo la primera, hauríem d’apropiar-nos de certs conceptes que semblen propietat dels “altres”. L’ambició, el màrqueting no és dolent.Si de de veritat, és clar, volem canviar el món.

Advertisements

5 pensaments sobre “canviar el món

  1. Aquest cop dissenteixo del contingut de la teva prosa. L'esquerra de bressol va tenir molt clar que l'ambició, el màrqueting (quan encara no es deia així) i la bellesa, li eren coses pròpies. De fet li eren tan pròpies que li foren robades. El primer disseny és d'esquerres, l'ambició de, com deia el credo de la primera societat popular moderna, que el "nombre dels nostres membres sigui il·limitat" fou també primer nostre, al igual que el coneixement que en la bellesa es contenia la promesa d'un nou món. Altra cosa és l'esquerra que es vol de bressol i que pretén dominar el passat, cosa indominable on n'hi hagi, per fer-se seu un miratge del present.

  2. aquesta és doncs la meva esquerra, Junius…però sí que és cert, i crec que en dies passats hem estat d'acord (avui potser no perquè divendres em vaig adormir, ehem!) que certs camps de lluita on apareixen conceptes com ara bé la professionalitat, l'afany, l'ambició provoquen recels entre alguns companys. Quedar-nos en un estat perpetu de modèstia acomplexats i convençuts que el nostre discurs arriba on arriba i tenim a qui tenim traspua certa pusil·lanimitat que no he estat disposada a acceptar mai (ni tan sols en els pitjors moments anímics personals intransferibles). No sé,segurament no m'he expressat bé però ho he fet amb la intenció de reivindicar-me contra tantes coses que semblen el que no són, tot i que puguin semblar molt atractives.una abraçada

  3. En el contingut de la reivindicació no puc estar més d'acord, és només que m'estimo massa certes coses per acceptar que contra allò que et reivindiques sigui el patrimoni de l'esquerra. En tot cas, ho és d'una que va tan confosa que estableix línies on no han existit mai, icones que no resisteixen una mínima confrontació, tradicions que no són si no inventades; tan autocomplaent que es permet establir jerarquies sobre qui o què forma part d'un món que de vell antuvi sempre ha estat infinit en la seva voluntat; i, en el fons, tan temorosa que fa de la necessitat virtut. Et vas perdre l'actuació de la gran, només per això em va saber greu 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s