Conversar amb David Monteagudo

El David es lleva a les 5 de la matinada per treballar a una fàbrica. Acaba a les dues del migdia. Ha escrit l’eclèctica i angoixant novel·la sense recepta premeditada; “Fin”. Ni grams de feminisme, ni dosis de consciència social, ni tassetes de ficció per atrapar el lector. Després que mil-i-una editorials avesades a l’abisme del negoci li repetissin que era un narrador fascinant, només Acantilado va apostar per ell.
La seva companya li va fer d’agent literari en secret, l’Olga. I als 48 anys el David Monteagudo ja és escriptor. Diu que el dia que va arribar la caixa amb els exemplars a casa, la va desembolicar amb enèrgica decisió, va olorar el seu primer llibre, el va llegir i li va venir un atac de pànic. Va veure el nom de Dino Buzzatti al costat del seu i una suor freda li va recórrer l’espinada. Però Acantilado no va equivocar-se amb ell. Diu que això de dir que els teus llibres són com els teus fills és una gilipollada, que ell va començar a escriure per no haver de parlar (és tartamut) i que l’atzar li ha jugat una mala passada perquè ara el conviden a tot arreu a parlar dels seus llibres i contes.
“Fin” provoca rebuig d’entrada però no és una novel·la de crisi generacional, encara que t’ho pugui semblar llegint la contraportada.
Personatges molt plans, impietosos, converses banals, cap guiatge per part d’un narrador (la qual cosa demana una exigència tècnica sobre la ficció brutal) i una forta càrrega metafísica. Una amenaça  sobre un grup d’amics reunits a un refugi de muntanya que va fent desaparèixer personatges. Cap explicació que pretengui satisfer un lector fàcil que espera l’esperable.Fascinant.
M’anima en les seves respostes quan m’assec davant d’ell amb la meva llibreteta i les meves preguntes preparades i amb una actitud pueril. A casa, vaig desestimar fer-li cap pregunta sobre els seus referents literaris. Em vaig centrar en els personatges, com se’ls treu de sobre. Quan ha somrigut és com si de cop i volta em digués: molt bé, noia! i jo crec que m’he posat vermella.
Al final ha dit que és fonamental seguir sent naïf i que això és difícil quan s’ha de ser alhora seriós. Aquí ja no sé si parlava només de literatura. Però em sembla una reflexió gens banal.
He marxat quan la gent començava a agombolar-se perquè els dediqués el llibre.
Aquesta estona amb el Monteagudo val més que una signatura sobre la finíssima pàgina que obre l’inici del “fin”.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s