el Max

Quan enfilàvem les escales de la catedral de Girona, el Max va aferrar-se a la meva mà. La seva mà petitíssima dins de la meva.La hi vaig estrényer i ell va riure tancant els ulls i fent un saltiró, com si arribés a la tornada d’alguna cançó i això l’emocionés. El Max té quatre anys i creu que jo sóc la seva tia.
És el que li ha dit el Pol perquè la mama no s’enfadi.
Oblido la tragèdia de la situació quan ve corrent a fer-me una abraçada i s’arrapa al meu coll durant uns segons. Em sento culpable de respirar profundament per sentir la seva olor de prop. De passar-li el meu dit sobre la seva mà per fer-li pessigolles, de sentir-me fascinada per la seva pell tendra. Ell pregunta per què mai ens veiem tots tres junts. El Pol li diu que jo sóc d’una altra família. El Max se’l creu amb els ulls oberts i fa que sí, que sempre ens veiem a llocs on ell no havia estat mai amb la mama i que tot és com una aventura. 
Anuncis

Un pensament sobre “el Max

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s