un petó als cabells

Va dir-me que podia pintar-me els llavis de vermell, encara que tingués nou anys. Em va dir que si volia, podia ser la veïna que espiàvem i que guardava la bicicleta al balcó. Em va ensenyar a fer grinyolar el llit saltant-hi al damunt. Va decebre mil-i-un pensaments innocents tot dient que fa més mal aquest tipus de descobriments quan una és gran. Em va ensenyar a desafiar moltíssimes persones però va demanar-me que no fos una amant del conflicte estúpid. També va demanar-me, de seguida que vam enamorar-nos que m’acostumés a no ser sempre feliç, que somriure en excés també és contraproduent, que hem infravalorat el dolor, que aquest de vegades és tan dolç…En aquell moment vaig enfadar-m’hi i li vaig retreure que, de vegades, semblava que estava per sobre del bé i del mal i vaig clavar cop de porta.
Però vaig tornar-hi i no em va costar demanar-li perdó, perquè em vaig adonar que, efectivament, jo no era tan gran com em pensava i aleshores ella va preguntar serenament: -Vols pa amb xocolata?

Especialment recordo aquell moment ( i ara ja sabeu per què) però també aquella frase que un dia va deixar anar, gairebé sense pensar. Deia que a la vida no s’ha de fer malabarismes per ser una mateixa. Aleshores no vaig posar-hi tot el sentit que ara té. Tot i que igualment la vaig creure.

Ara que ja no hi és, em pregunto com algú és capaç de transmetre tanta màgia amb tanta veritat.
Advertisements

Un pensament sobre “un petó als cabells

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s